TEXT 1.
El dopatge en la història
El terme dopatge, procedent de l’anglés, designa en l’àmbit esportiu l’administració o la utilització, de manera il·lícita, de substàncies capaces d’augmentar artificialment el rendiment d’un atleta en una competició. El recurs a substàncies que poden millorar la resistència al cansament és conegut des de l’antiguitat. Recordem breument que els atletes grecs i romans menjaven carn de diferents qualitats amb motiu dels Jocs Olímpics, carn a la qual afegien substàncies estimulants; els inques, quan feien llargs viatges, prenien cocaïna, estricnina i cafeïna; els xinesos prenien efedrina, i els víkings, bolets al·lucinògens. La prohibició de l’ús de substàncies excitants ja existia en temps dels romans, que recorrien a sistemes de control per a la celebració correcta de les competicions, sobretot eqüestres, fins al punt que condemnaven a morir a la creu els qui havien drogat els cavalls.
Font: Proa temàtica, v. 5, El Medi Social, p. 130 (adaptació)
TEXT 2.
El dopatge en la història
El terme dopatge, procedent de l’anglés, designa en l’àmbit esportiu l’administració o la utilització, de manera il·lícita, de substàncies capaces d’augmentar artificialment el rendiment d’un atleta en una competició. El recurs a substàncies que poden millorar la resistència al cansament és conegut des de l’antiguitat. Recordem breument que els atletes grecs i romans menjaven carn de diferents qualitats amb motiu dels Jocs Olímpics, carn a la qual afegien substàncies estimulants; els inques, quan feien llargs viatges, prenien cocaïna, estricnina i cafeïna; els xinesos prenien efedrina, i els víkings, bolets al·lucinògens. La prohibició de l’ús de substàncies excitants ja existia en temps dels romans, que recorrien a sistemes de control per a la celebració correcta de les competicions, sobretot eqüestres, fins al punt que condemnaven a morir a la creu els qui havien drogat els cavalls.
Font: Proa temàtica, v. 5, El Medi Social, p. 130 (adaptació)
TEXT 2.
Sàruman
Van alçar la mirada, astorats, perquè no havien sentit cap so que anunciara la seua aparició. Veien una figura agafada a la barana que els esguardava des de dalt. Era un vell vestit amb una gran capa, el color de la qual no era fàcil de descriure, perquè canviava segons el punt en què es fixaren els ulls. Tenia el rostre llarg i el front ample, ulls profunds i ombrívols, difícils d'escodrinyar. Els cabells i la barba eren blancs, però encara tenia flocs negres al voltant dels llavis i les orelles. El tret que més cridava l'atenció era la seua veu greu i melodiosa que encisava aquells que la sentien.
Font: J.R.R. Tolkien. El senyor dels anells (II) Les dues torres. Barcelona: Vicens Vives, 2002, p.260.
Van alçar la mirada, astorats, perquè no havien sentit cap so que anunciara la seua aparició. Veien una figura agafada a la barana que els esguardava des de dalt. Era un vell vestit amb una gran capa, el color de la qual no era fàcil de descriure, perquè canviava segons el punt en què es fixaren els ulls. Tenia el rostre llarg i el front ample, ulls profunds i ombrívols, difícils d'escodrinyar. Els cabells i la barba eren blancs, però encara tenia flocs negres al voltant dels llavis i les orelles. El tret que més cridava l'atenció era la seua veu greu i melodiosa que encisava aquells que la sentien.
Font: J.R.R. Tolkien. El senyor dels anells (II) Les dues torres. Barcelona: Vicens Vives, 2002, p.260.
